La veritat, la malallet, i la impúdica censura dels poderossos

Haig de dir que estic ferrament encontre de tota censura d’opinió als annexos “d’opinió”. Ferrament. Sí, indubtablement, hi ha un munt de gent que demostra, a cada cop que obre la boca, la seva manca de capacitat per ni tan sols entendre el que es un mínim de respecte no ja pels demès, sinó fins i tot, per aquells que devien fer, estic segur, un munt d’esforços en la seva educació. Certament. Però un hom, ha de poder dir allò que li rutlli en cada moment, desfogar-se amb la paraula ni que sigui en una efímera expressió, com ho son les que en aquestes pagines ens entestem, cada dia, a en-castrar. He vist quin es el resultat de la censura a altres fors. Hi es molt estesa, prou que ho sabem, com quina es la política que acaba dominant aquesta pràctica perniciosa i impúdica que es la censura. Com s’acaba pretenent que tothom pensi allò que vol que pensi el director tal, o l’empresari tal, àvids tots dos de fer que les coses siguin, continuïn sent, exactament com a ells ja els hi va be que ens les trobem.
Allò que fan a pagines com “La Vanguarida”, o l’e-noticies, si es realment insultar, trobo; ferir grollerament la llibertat d’expressió, i la dignitat de les persones. Es per això que hi torno, sempre, al nostre cau. On mai m’han impedit dir la meva, ni tallat una sola paraula, per molt desagradable o desafortunada que hagi estat aquesta.
Llegir els comentaris d’aquest bloc, així com els seus articles, es llegir l’anima mateixa d’aquesta societat en que vivim. D’aquesta societat podrida, si voleu. Un hom s’aixeca un dia i l’hi entren unes ganes irreprimibles de cagar-s’hi en la mare que us va parir a tots, i després,… fins i tot, perquè no, …de fer-se fotre. Un hom un dia s’emprenya amb quelcom, perquè aquest quelcom l’hi està tocant de valent els collons, i perquè no hauria de poder desempallegar-se de totes les seves fòbies escopint a sobre del teclat, raó rere raó, la seva estupidesa, les seves esperances. Paciència, que al mon hi som tots, i no fora just, ni bo per ningú que provéssim de dissimular-ho amb un vel d’hipocresia callant com d’enrabiats estem, o com d’imbecils som. Vaja, penso jo.

Ja ho sabem, dons. Prenem-no-se'n aquest espai, com un racó on ser-hi. Tinguem com a única limitació la nostra incapacitat per emmanillar els pensaments amb el llenguatge. Sigui l'idioma que cadascú aquí emprem, aquell que ens en faci mes lliures; mes irresponsables, menys presoners del dubte o dels protocols a que sotmet la ment el procès mitjançant el qual assolim una conclusió.

Ara si que tenim casa. Som a casa vostra.